Sobre el traçat de la C-16 a Cercs

PREGUNTA DEL MATÍ // PREGUNTA DE LA TARDA // PREGUNTA DE LA NIT

Aquests que ara des de la Generalitat (catalanista, d’esquerres i ecologista) volen fer passar la C-16 a Cercs pels torrents de Peguera i les Garrigues, ¿no són els mateixos que des de l’oposició protestaven per l’orella de Casserres?

I els ecologistes que tallaven carreteres contra l’orella, ¿deixaran ara sola l’entitat Vila Viva?

[@more@]

1 comentari

Barcelona des de Montjuïc (segle XIX)

Des de Montjuïc (1880)

Barcelona des de Montjuïc (segle XIX)

(Imatge obtinguda a través d’un programa
d’intercanvi de fitxers per Internet)

[@more@]

 

Comentaris tancats a Barcelona des de Montjuïc (segle XIX)

Andrés Ginestet, a la The Saatchi Gallery de Londres

Ens ha passat la informació Jaume Farràs. L’incansable Andreu Ginestet presenta ara la seva obra més recent a la pàgina web de The Saatchi Gallery de Londres. Sense moure’ns de casa, doncs, podrem admirar algunes de les obres de l’Andreu que vam veure exposades a Barcelona fa uns quants mesos i d’altres de més antigues i més noves. Escultures de bronze i d’argila, realistes i abstractes, fotografies tridimensionals…

Sublim

I des de l’1 de desembre fins al 7 de gener, exposarà la seva obra al Fòrum Berger Balaguer de Caixa Penedès, a Vilafranca el Penedès.

Andreu Ginestet

 

L’Andreu no para!

[@more@]

Comentaris tancats a Andrés Ginestet, a la The Saatchi Gallery de Londres

El llegat de Josep M. de Martín

A través de fonts pròximes a un llibreter de vell gironí, que pel que sembla s’havia interessat per unes obres determinades, ens ha arribat la notícia que l’extensa i interessant biblioteca de l’il·lustre prohom berguedà Josep M. de Martín ha estat venuda a una persona del gremi de la competència, que precisament té botiga a Barcelona. Pel que fa als quadres que va deixar, les mateixes fonts ens han assegurat que han anat a parar a una fundació berguedana amb ramificacions fora de la comarca.

A part de l’interès de les obres que podien formar part de la seva biblioteca com a fruit de l’amistat amb els escriptors cabdals de la seva generació, l’anomenada del mig segle, també tenen un gran valor les obres escrites pel mateix Josep M. de Martín.

De tema local, cal remarcar La prensa periódica bergadana (1812- 1969), signada conjuntament amb Manuel Sistach i publicada per Ediciones del Museo Municipal de Berga el 1970.

Potser l’obra més curiosa seva és Un cuerpo, o dos, una novel·la policíaca escrita a mitges amb Gabriel Ferrater l’any 1951, que, després de ser finalista en el premi Simenon del 1952 i d’altres intents de publicació, va quedar inèdita fins que Jaume Vallcorba la va publicar a Sirmio el 1987.

De tota la seva poesia, el mateix De Martín n’indultava de la foguera quatre llibres escrits en català i signats amb el pseudònim Bernat Meix, que són: Els jornals al cos (1971), El peu al coll (1975), La mosca al nas (1976) i El nus a la cua (1979).

Deixant de banda tots els altres passatges de la seva vida i de la seva mort, reproduïm només dues frases d’una nota biogràfica escrita per ell mateix, extreta del llibre Rumbs blaus. Antologia poètica II (1901-1939) (Escriptors del Berguedà, Columna Albí, 1996), sobre els seus versos en català:

"Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d’altres més burros que jo en feien. Al cap de deu any[s], plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s’entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així."

Per cert, parlant de biblioteques privades importants del Berguedà, fa temps que alguns es pregunten quin serà el destí final de la de Manuel Sistach.


Nota afegida el dia 25:

El bibliòfil Ramon Felipó ha confirmat a Ràdio Berga que les obres de la biblioteca de Josep M. de Martín es venen a les parades del Mercat de Llibres Vells que cada diumenge al matí es munten entorn del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.

 

[@more@]

Comentaris tancats a El llegat de Josep M. de Martín

El setè vel de Màrius Serra

Acabat l’estiu, el diari Avui torna a publicar el suplement Cultura, novament els dijous, i amb el suplement, els escrits de Màrius Serra sobre enigmística.

A l’article del dia 7 de setembre, Serra recordava l’enigma de set vels que havia proposat per Sant Jordi i n’explicava la solució fins al sisè vel. En quedava un per descobrir.

Si algú no ho ha llegit, aquí teniu el text tot sencer.

El setè vel

Màrius Serra

A l suplement de Sant Jordi del 2005 vaig plantejar l’enigma dels set vels: un criptograma que partia del mot lectura i proposava set salts sinonímics. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implicava trobar un sinònim de lectura, el segon trobar-ne un d’aquest primer sinònim i així successivament fins a arribar al setè i últim mot, amb l’ajut d’una definició. Com que ja intuïa que era un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat implicava que per trobar el primer sinònim calia triar-ne un que tingués alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S); el segon vel tindria relació amb la T, el tercer amb la J i així. Alguns lectors aviat van escatir que, d’entre els sinònims que els diccionaris atorguen a lectura -lliçó, audició, sessió, recitació-, la S del full de ruta remetia a sessió, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Entre els sinònims de sessió -assemblea, conferència, funció, junta- la T del full de ruta remetia a la T de junta (i potser a les taules en forma de T de certes juntes). Entre els sinònims de junta -reunió, cambra, assemblea, consell, comissió, comitè, conclave, sínode, claustre, comunitat- la J del full de ruta apuntava a la cambra per motius musicals: hi ha música de cambra i de jota. El següent pas era encara més subjectiu: entre sinònims de cambra com ara habitació, peça, gabinet, dormitori, alcova, camerino, sala i saló, n’hi havia uns quants que tenien la O del full de ruta, però la solució correcta era saló, entre altres coses perquè O és també el símbol de l’oest i de saloon n’hi ha a tots els westerns. Encara que sembli mentida, hi ha hagut lectors que no només han arribat fins aquí, sinó que també han endevinat que la R aplicada als sinònims de saló feia que el cinquè vel fos galeria. Però d’aquí ja fa mesos que no passa ningú. Per això en aquest primer article de la nova temporada he decidit divulgar el sisè vel, a l’espera d’algun criptògraf amatent que desveli el setè i acabi amb l’agonia enigmística. Entre els sinònims de galeria, els dos únics que contenen la lletra D del full de ruta són passadís i corredor; doncs bé, el sisè vel ocultava un corredor. Ara ja només queda l’últim pas del feixuc criptograma semàntic: un sinònim de corredor relacionat amb la I de ST JORDI que sigui també "un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze". Algú s’anima?

Fins aquí el text. Doncs bé, suposem que com d’altres aficionats, en aquest cas potser amb l’ajuda de la ferradura verda, hem trobat la solució. Però no la direm fins que el mateix Màrius Serra ho expliqui a la seva columna com sol fer.

Vinga, penseu una mica, que és fàcil.

Màrius Serra ens ha fet saber que parlarà de la resposta al suplement Cultura de l’Avui, evidentment, en el seu article del dijous dia 28 de setembre.

Si esteu a punt de trobar la resposta, encara queda temps per enviar-la a l’adreça de l’enigmista: MàriusSerra@verbalia.com

Penseu que les ferradures (verdes o no) de vegades porten sort.

[@more@]

2s comentaris

Quina persona del PSC n’està fins als dallonses?

Com que ningú dels qui ho podrien dir no ho diuen, deixem-ho en una endevinalla.

Quina persona, parenta de parent de poeta, va tornar no fa gaires dies el carnet del PSC al partit?

Apa, que és fàcil.

[@more@]

5s comentaris

Els llibres de vell, en un documental

Ens ha arribat un dossier inquietant.

Aquí teniu les imtages.

L'equip

Qui són aquesta gent?

El rodatge

És evident que estan filmant…

A l'Ateneu

Ep! Aquest és el Ramon Felipó (a l’Ateneu)

Al carrer Canuda

I ara al carrer Canuda

Felipó

Al magatzem del Benet

Quim

Sí. És el Quim Auladell a casa seva

Conclusions?

Només sabem que es tracta d’un documental de 24 minuts sobre els llibres de vell, que es titula Tinta y voz.

Als crèdits, hi consten Melina Gauchat i Iago López a càrrec de la direcció i el guió.

El Ramon Felipó i el Quim Auladell són alguns dels protagonistes.

Copiem un tros del dossier:

La idea de “tinta y voz” va sorgir d’una aflicció compartida

per la lectura. Després de passejar per varies llibreries de

vell de Barcelona, el president del gremi de llibrers de vell,

Albert Obradors, ens va connectà amb en Ramon Felipó, un

"friki addicte a les llibreries de vell", com ell mateix es

defineix.

La seva peculiar mirada sobre a el món del llibre, ens va

captivar.

Vàrem decidir aleshores, acompanyar-lo a la seva ruta diària

per les llibreries i d’aquesta manera vàrem poder conèixer la

resta dels personatges. Tots ells, amics, formen un univers

particular on els llibres, el colJleccionisme i el negoci van

junts.

La relació que vàrem establir amb cada un dels personatges,

ens va permetre entrar en el seu món quasi evitant la

presència del dispositiu cinematogràfic.

La intenció no és altre que la de mostrar i incitar a

l’espectador a conèixer d’una manera més íntima el que

s’amaga darrera de la porta d’una llibreria de vell.

I com que la informació va amb comptagotes, de moment només hi podem afegir que ens citen dijous (13 de juliol), a la 5 de la tarda, al CaixaForum.

[@more@]

4s comentaris

Les quatre columnes

Hi tornarem a veure les quatre columnes de Puig i Cadafalch? 

 

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch 

 

3s comentaris

Diu que tornarem a tenir tripartit…

Diu que tornarem a tenir tripartit…

Joan Saura s’hi juga el sou del jardiner de la caseta de la Cerdanya.

Carod-Rovira, molta equidistància abans de les eleccions, però després tot és regalar la clau als partits d’esquerres, encara que siguin teledirigits des de Madrid.

Montilla la primera cosa que haurà de fer és intentar demostrar que no segueix les consignes de Madrid: quin primer pas millor que reeditar un govern catalanista i d’esquerres?

Mas suposem que no traurà majoria absoluta ni li passarà pel cap de pactar amb el PP, suposant que pugui.

Espada esperem que es quedi amb unes quantes dotzenes de vots i un pam de nas.

I aquell de Vic i de Cervera, ni unes quantes dotzenes i dos pams.

Resultat: Tinell 2 a la vista, aquesta vegada potser trasplantat a Cornellà.

Mentrestant, als cinemes ja fan la majoria de pel·lícules en català; a les escoles públiques ja no hi ha barracons i les privades ja no reben ni un duro de l’administració; els Mossos i les Mosses de la Tura controlen tant la situació que arriben al lloc dels aldarulls 45 minuts abans que es produeixin; les seleccions catalanes ja competeixen per tot el món tal com va assegurar Zapatero; el castell de Montjuïc ja ha passat a mans de la ciutat sense condicions tal com va prometre el mateix senyor Zapatero; hi ha unes 30 lleis estatals que no envaeixen cap competència de la Generalitat, l’última de les quals és la llei de dependència, pactada per ERC, ICV i el PSOE; a les carreteres catalanes ja no hi ha accidents, només uns rètols que indiquen la xifra de morts des del començament d’any; ja no caldrà patir mai més pels talls del corrent elèctric, perquè es faran les línies d’alta tensió que calguin; els treballadors poden estar més tranquils que mai, perquè sense el fill del Jordi Pujol ja no hi ha hagut ni hi haurà cap més deslocalització; es desdoblaran alguns eixos, però per no malmetre l’entorn els nous carrils es faran sota terra, menys a Bracons, esclar; el finançament va tan bé que a les gasolineres et descompten uns quants cèntims d’euro cada vegada perquè la sanitat pública té un superàvit escandalós; retirat Jordi Pujol, el president de la Generalitat no surt mai per TV3; la gestió de Maragall ha estat d’un eficàcia tan descomunal el que havia de fer en dues legislatures (ho deia ell) ho ha fet en mitja legislatura i ha acomplert tots els seus objectius (ho diu ell)…

La llista podria ser molt més llarga.

Per no ser injustos, també hem d’admetre que alguna cosa l’han fet malament. Passa sempre i no per això els posarem mala nota global.

Ah! I a més hi ha el tema de l’Estatut i el finançament. S’ha aconseguit el que volíem (ho diu el president de la Generalitat i si ell ho diu…).

¿Encara hi ha algú que dubta que ens cal un nou trtipartit?

[@more@]

2s comentaris

Corones a la Patum

Durant la Patum circulava per Berga un rumor que no sabem si responia a un fet real o simplement a un acudit que algú es va inventar, potser amb mala bava.

Es deia pel carrer que, com que aquesta era la primera Patum que es feia amb el títol de Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat atorgat per la UNESCO, la casa reial espanyola havia insinuat a l’Ajuntament que als prínceps de Girona els feia gràcia poder-hi assistir.

Segons la versió que ens va arribar, les autoritats locals van considerar que, ateses les circumstàncies, a diferència del que va passar fa anys amb el pare de l’actual príncep, la presència d’aquestes il·lustres persones podia ser mal interpretada i provocar algun enrenou no desitjat.

I no s’hauria cursat la invitació. Ni els altres haurien insistit.

Fos com fos, les personalitats que van assistir a la Patum van ser, com en altres ocasions, el senyor bisbe de Solsona, l’alcalde de Gernika, el conseller de Cultura de la Genralitat, Ferran Mascarell…

I no es va haver d’alterar gens el protocol que s’estableix cada any per aquestes festes.

Per altra banda, precisament el cap de protocol de l’Ajuntament de Berga, Carles Cortina, segons informa Regió7, ha descobert un error en el qual han caigut des de fa temps la majoria de patumaires i d’estudiosos de la Patum.

Es tracta de la qualificació errònia de la corona de l’Àliga.

S’ha dit i escrit a bastament que es tracta d’una corona comtal.

Carles Cortina, basant-se en els estudis de l’heraldista Armand de Fluvià, conclou sense cap mena de dubte que la corona que llueix l’àliga és ducal i no comtal.

¿Haurem de parlar d’ara endavant de ducs i no de comtes?

Segurament que no. Més aviat haurem d’acceptar que el llauner que va fer la corona es va equivocar.

Per cert, Carles Cortina també proposa de fer una subscripció popular per aconseguir que l’Àliga tingui una corona d’or com es mereix.

Corones…

¿Aixecarà l’Àliga algun dia el vol coronada amb una simple branca d’olivera?

[@more@]

Comentaris tancats a Corones a la Patum